TAULES RODONES - JORNADES MÈDIQUES

EXERCICI FÍSIC I CÀNCER

L'activitat física prevé el càncer?

La literatura reflexa que l'exercici físic aporta efectes positius sobre algunes funcions del cos humà que poden influir en el risc de desenvolupar un càncer. Aquests efectes positius varien d'acord amb el tipus, la intensitat, la freqüència i la duració de l'activitat física, i inclouen canvis en la capacitat cardio-vascular i respiratòria, en la motilitat dels intestins, en el funcionament hormonal, en el balanç d'energia corporal, en la funció immune i en la reparació d'ADN, entre altres.
Existeixen estudis que demostren que realitzar exercici físic moderat i evitar una vida sedentària prevé l'aparició i el desenvolupament d'alguns tipus de tumors, entre d'altres el càncer de còlon i el càncer de mama. Això passa perquè l'activitat física protegeix de l'obesitat i el mal funcionament de l'organisme i aquests, a la vegada, estan directament relacionats amb el desenvolupament de tumors.
Tots sabem que l'exercici físic és positiu pel benestar físic i que també produeix beneficis en la salut mental i psicològica de l'individu.

L'exercici físic i el pacient oncològic

En els pacients diagnosticats de càncer, eliminar els estils de vida poc saludables (adicció al tabac, dieta desequilibrada, sedentarisme...) pot ajudar a reduir els efectes secundaris derivats dels tractaments oncològics i, a la vegada, pot contribuir a reduir el risc a desenvolupar altres patologies com l'obesitat, la hipertensió i les malalties cardiovasculars i respiratòries.
No obstant abans d'iniciar una pràctica esportiva o prosseguir amb les ja habituals es recomana que el pacient consulti amb el seu metge per valorar els possibles dèficits cardiopulmonars, els problemes musculars i ossis, les limitacions sensorials i la funció hematològica del pacient, principalment entre aquells que es troben al final de tractaments de quimioteràpia.

Efectes positius de l'exercici físic

Realitzar exercici físic després d'un diagnòstic de càncer repercuteix positivament sobre la qualitat de vida del pacient, i està permès en funció de la seva condició física si es tenen en compte els aspectes anomenats anteriorment. Les àrees de la qualitat de vida relacionades amb el funcionament físic, el desenvolupament de la vida diària, i els aspectes emocionals, psicològics i de les relacions socials, es veuran afavorits i millorats. La pràctica d'activitat esportiva moderada presenta altres efectes positius que tenen a veure amb la millora de l'estat d'ànim, la millora dels moviments i la flexibilitat corporals, i un millor funcionament del sistema immunitari. L'exercici físic també contribueix a reduir els nivells de malestar emocional (trets obssesius-compulsius, ansietat fòbica i por) en aquests pacients.

Exercici físic i cansament

Un dels efectes secundaris més freqüents derivats dels tractaments oncològics (quimioteràpia i radioteràpia) és el cansament. Un 85% de pacients el manifesten durant el procés del tractament. En tots els programes dissenyats per a reduir els nivells de cansament és recomana a aquests pacients incloure pautes d'activitat física per reduir la intensitat d'aquest cansament.

Exercici físic i augment de pes en les dones amb càncer de mama

L'augment de pes és un problema comú en les dones diagnosticades de càncer de mama que reben tractament de quimioteràpia. Aquest augment de pes té a veure amb un increment del greix corporal que que està associat a diferents condicions mèdiques que inclouen la ingesta crònica de corticoesteroides, períodes perllongats d'inactivitat física, entre d'altres, i associat també a processos naturals com l'edat o la menopausa.

En aquestes pacients la falta d'exercici físic està relacionada amb un augment de pes. De fet, mantenir patrons constants d'exercici físic després del diagnòstic i els tractaments és el factor que millor predisposarà a l'estabilitat en el pes i el manteniment de la forma física en aquestes fases de la malaltia superant fins i tot els beneficis d'una dieta equilibrada.

Quan s'estudien aquests tipus de pacients i s'identifica aquest patró d'obesitat, s'aprecia que totes les pacients estan entrant en la menopausa, que és un factor hormonal determinant per a l'augment de pes, i també s'observa que en el grup que presenta un augment més gran de pes el nivell d'exercici físic desenvolupat és més baix que en el grup de pacients que no augmenten tant de pes.

Fer una activitat tant senzilla com caminar a bon ritme varis dies a la setmana durant el tractament de radioteràpia provoca una millora en el funcionament físic de les pacients sotmeses a aquest tractament i una reducció en els nivells de cansament i d'insomni.

Exercici físic i motivació

L'estat psicològic condiciona el procés d'involucrar-se en la realització d'exercici físic. Quan una persona està trista es troba més desmotivada per realitzar exercici físic moderat. Inversament, la realització d'exercici físic moderat repercuteix positivament sobre el benestar del pacient, millorant el sentit d'un mateix, produint un augment de l'autoestima, millorant la imatge d'un mateix, augmentant el sentit d'autocontrol sobre la pròpia salut, i disminuint l'ansietat, la depressió i el malestar emocional.

És important avaluar el grau de motivació del pacient per desenvolupar exercici físic. Estar motivat serà el motor que afavoreixi la realització d'aquestes activitats. Des del punt de vista psicològic és necessari treballar i augmentar el nivell de motivació perquè involucrar-se en activitats físiques sigui agradable i gratificant per l'individu. La motivació és un component importantíssim d'un pla d'exercici físic reeixit. Per exemple alguns pacients potser no volen anar sols a realitzar la pràctica de l'activitat física, perquè pot suposar un fracàs i pèrdua de l'auto-estima. Un altre factor també molt important és la participació conjunta dels membres de la família en la mateixa activitat o en activitats físiques similars i fins i tot, planificar-les junts.

Els trets fonamentals per iniciar la realització d'alguna activitat física amb èxit són:

En resum, fer exercici físic i evitar el sedentarisme és bo per a tots i, fins i tot, més beneficiós per a les persones que necessiten recuperar les forces després de llargs processos de tractament. Practicar exercici ens millora l'estat d'ànim i això fa millorar el benestar físic. Fer exercici ens permet relacionar-nos amb els altres i compartir experiències. Existeix un tipus d'exercici adequat per a cadascun de nosaltres. Animem-nos a descobrir quin és el que més ens agrada i comencem a practicar-lo.

Dra. Agustina Sirgo
Psico-oncòloga
Àrea d'Oncologia, Hospital Universitari Sant Joan de Reus
Lliga contra el Càncer de les Comarques de Tarragona

 

 

EL CÀNCER EN EL NEN A CATALUNYA

Epidemiologia

El càncer en el nen i l'adolescent és molt menys freqüent que en l'edat adulta. Representa una proporció petita de tots els càncers. Aproximadament un 2% d'ells apareixen durant l'època pediàtrica, sent la segona causa de mort, desprès dels accidents, entre el primer i el quinzè anys, i representa aproximadament un 10 % de totes les morts en aquesta edat (Adaptat de US Vital Statatistics, Childhood leukemias, i Pui 2.000).

El tipus de distribució del càncer infantil té unes característiques peculiars que la diferencien clarament de la de l'adult. Així, en observar la distribució de càncers epitelials (carcinomes) en funció de l'edat, crida l'atenció la petita quantitat, el 0,7 por 100.000 de carcinomes des del naixement fins als 10 anys. Aquesta incidència va pujant dels 10 als 20 anys, moment en que el nombre de càncers epitelials i no epitelials s'igualen, sent a partir d'aquesta edat més freqüents els carcinomes que els càncers no epitelials. Una característica, doncs, del càncers en l'edat pediàtrica és que la major part, a l'invers que en l'adult, són neoplàsies no-epitelials .

La incidència de càncer en el món occidental és de 150 a 200 nous casos per any per cada milió de nens, el que correspon a Catalunya uns 150 casos per any aproximadament.

El tipus de càncer més freqüent en els nens és la leucèmia, en les seves diferents modalitats, que representen el 30,9% de tots els càncers pediàtrics, seguit dels tumors del sistema nerviós central amb el 18,3% i els limfomes amb el 13,8%.

El càncer com a causa de mortalitat

En els anys 50 en Oncologia infantil s'aconseguien supervivències inferiors al 20% amb l'aplicació de cirurgia. En la dècada dels 60 la introducció de la radioteràpia va millorar els resultats, sobretot en la malaltia de Hodgkin i en el tumor de Wilms. Als anys 70 es va introduir la quimioteràpia associada a la cirurgia i a la radioteràpia. L'aplicació combinada d'aquests procediments terapèutics seguint protocols, generalment multicèntrics (utilitzats en molts hospitals conjuntament), va afavorir la consecució de llargues supervivències en la majoria de tumors infantils.

La raça és també un paràmetre a tenir en compte i actualment molt vigent en les nostres contrades. Així, el nefroblastoma i el pinealoblastoma són més freqüents en el Japó i el limfoma de Burkitt a l'Àfrica. En general, la raça negra pateix menys càncer que la blanca; tumors com el sarcoma d'Ewing i els melanomes són menys freqüents en nens negres, fet que cal tenir en compte en relació amb el fet de la immigració.

La milloria del pronòstic en les darreres dues dècades, fa que en l'actualitat al voltant del 65% dels tumors infantils siguin curables, aquest fet es deu essencialment a:

A Catalunya s'assoleixen uns nivells de qualitat en el tractament del càncer infantil prou bons. No obstant, el continu avenç en el coneixement i en les noves aplicacions tecnològiques el tractament antineoplàstic fa necessari una posta a punt periòdica dels coneixements dels professionals mèdics així com també l'aplicació d'aquestes tècniques al tractament del nen malalt.

Facetes socials importants implicades

El nen malalt de càncer i la seva família han d'assumir la dura realitat que comporta aquesta patologia, superar la commoció que acompanya la notícia de que el seu fill pateix la malaltia i aprendre a afrontar els problemes en la seva lluita diària per superar-la. En definitiva, aprendre a viure amb el càncer i afrontar les seves realitats. La llei sobre els drets dels nens (41/2002) assenyala el dret dels nens amb edats entre 12 i 16 anys a ser informats sobre la seva salut i intervenir, fins i tot, en les decisions terapèutiques.

Hi ha problemes socials que cal resoldre com les que es donen subsidiàriament de les llargues estades a l'hospital, trasllats des de lluny, absències al treball per part dels pares, sentiments de manca d'informació, pèrdua del curs escolar, manca de recursos econòmics, etc. És l'altra cara de la lluita contra el càncer que s'ha d'abordar i resoldre ja que s'afegeix a la càrrega que per si mateix comporta la vida d'un nen amb càncer i de la seva família.

Actualment, al nostre país cal aconseguir que els elements tècnics i estructurals es mantinguin al nivell que les ciències aplicades a la Sanitat van marcant en funció dels nous coneixements i les noves tecnologies.

Tanmateix, la faceta social en la que l'objectiu és millorar la qualitat de vida, mantenint en el possible una plena integració social, és un complement necessari al tractament antineoplàstic. Per això la col·laboració d'institucions i de fundacions privades que aporten activitats dirigides a solucionar problemes d'aquest tipus són molts importants ja que fan la vida del nen i de la família més suportable i ajuden a passar el tràngol que comporta el coneixement i les incomoditats que són inherents al propi tractament.

Josep Cubells Rieró
Servei de Pediatria
Fundació de Gestió Sanitària de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau
Universitat Autònoma de Barcelona

 

 

LA INCIDÈNCIA I LA SUPERVIVÈNCIA DEL CÀNCER INFANTIL A CATALUNYA

En comparació amb l'edat adulta, el càncer infantil és, sortosament, poc freqüent. Un 1% de tots els càncers que es diagnostiquen en el conjunt de la població corresponen a nens d'entre 0 i 14 anys. Durant el període 1995-1998, a Catalunya es van diagnosticar una mitjana anual de 121 nous càncers en el conjunt de la població infantil. Això representa un total de 13 càncers cada any per cada 100.000 nens/es.

Analitzat per gèneres, el nombre anual és de 64 i 57 nous càncers en nens i en nenes, respectivament. El càncer infantil és, doncs, una mica més freqüent en nens (53% dels casos) que en nenes (47%). Per grups d'edat, un 46% apareixen de 0 a 4 anys, un 30% de 5 a 9 anys i un 24% de 10 a 14 anys. Aquesta major proporció de casos en el primer quinquenni de la vida és deguda a l'alta incidència d'alguns tumors en el primer i segon anys de la vida. Els càncers implicats en aquest fenomen són la leucèmia limfoblàstica aguda -que alhora és el tumor més freqüent-, el retinoblastoma -que és el tumor que té l'edad mitjana d'aparició més baixa de totes-, el tumor de Wilms -un tipus de càncer de ronyó-, l'hepatoblastoma -un tipus de càncer de fetge- i dintre dels tumors del sistema nerviós central, l'ependimoma.

Els tres tipus de càncer més freqüents en edats infantils són les leucèmies, el tumors del sistema nerviós central i els limfomes, en aquest ordre. Això és així tant en els nens com en les nenes. Aquests tres tipus de tumors representen dues terceres parts de tots els càncers infantils. Els segueixen en freqüència els càncers dels teixits tous, els del sistema nerviós simpàtic, els dels ossos i els del ronyó. Finalment apareixen els càncers epitelials, els càncers gonadals i de les cèl·lules germinals, el retinoblastoma dels ulls, els càncers de fetge i, amb molt poca freqüència, els càncers dels que no s'arriba a conèixer l'origen. La taula 1 mostra la distribució percentual dels casos segons tipus de tumor i gènere.

Les leucèmies poden ser de varis tipus i en els nens la distribució d'aquests tipus és molt diferent que en els adults i la majoria es concentren solament en dos subtipus. Més d'un 70% són leucèmies limfoblàstiques agudes i, aproximadament, un 19% són leucèmies agudes no limfoblàstiques.


Taula 1. Distribució dels càncers infantils més freqüents a Catalunya.

 
Percentatge
Leucèmies
30.8
Limfomes
15.1
Càncers del cervell i la medul·la
19.2
Tumors del sistema nerviós simpàtic
6.8
Retinoblastoma
2.4
Tumors renals
4.1
Tumors hepàtics
1.3
Tumors ossis malignes
5.8
Sarcomes dels teixits tous
6.8
Càncers de cèl·lules germinals
3.3
Càncers epitelials
3.8
Càncers no especificats
0.5


Quant a la mortalitat, i també durant el període 1995-1998, a Catalunya es van morir una mitjana anual de 30 nens/nenes per càncer. Això representa un total de 3,4 morts cada any per cada 100.000 nens/es. Analitzat per gèneres, el nombre anual és de 18 i 12 defuncions en nens i en nenes, respectivament. La mortalitat per càncer infantil és, també, més freqüent en nens (60% de les defuncions) que en nenes (40%).

La incidència del càncer infantil entre 1980 i 1998 ha augmentat i els increments més importants s'han donat en el grup de les leucèmies. Possiblement una part d'aquest increment sigui degut a un augment real encara que l'altra part a una millora en les tècniques diagnòstiques.

Tanmateix, i malgrat l'augment de la incidència, la mortalitat entre 1975 i 1998 s'ha reduït . Aquesta disminució s'ha produït tant en nens com en nenes. Així, la taxa de mortalitat per càncer en nens ha passat de 7,2 per 100.000 nens i any durant el període 1975-79 a 3,9, i en nenes de 6,5 per 100.000 nenes i any a 2,8. El fet que la mortalitat hagi disminuït mentre que la incidència ha augmentat, indica que s'han produït progressos terapèutics efectius al llarg d'aquest període. Per tant, podem dir que al llarg de les darreres dècades la supervivència ha augmentat. De fet, això ha estat així a tots els països europeus que han tingut accés a les millores terapèutiques.


Per tal de mostrar que això és un fet generalitzat, la taula 2 mostra les taxes de supervivència observada als 5 anys per diferents períodes en el conjunt de l'estat espanyol. Es pot observar clarament que la supervivència ha estat augmentant de forma constant durant tot el període de 17 anys que abasta l'estudi.


Taula 2. Taxes de supervivència a 5 anys, per períodes triennals, pel conjunt de càncers infantils i pels tres tipus de càncer més freqüents.

 
Tots
Leucèmies
Sist. Nerviós Central
Limfomes
1980-1982
54,6
50,0
53,3
56,3
1983-1985
56,8
52,1
50,6
59,6
1986-1988
64,2
59,5
61,2
70,8
1989-1991
67,5
63,9
60,6
75,9
1992-1994
70,2
66,4
64,0
77,3
1995-1997
73,1
74,9
-
81,0

L'increment de la supervivència, la disminució de la mortalitat i l'increment de la curabilitat que s'ha observat en molts països ens fa ser optimistes. No obstant, encara hi ha molta feina a fer, d'una banda, millorant encara més l'eficàcia dels tractaments i, de l'altra, i més difícil, coneixent millor les causes dels càncers infantils i fent el possible per evitar-les.

Dr. Jaume Galceran
Epidemiòleg
Fundació Lliga per a la Investigació i Prevenció del Càncer
Lliga contra el Càncer de les Comarques de Tarragona

(*) Les dades d'aquest article s'han obtingut a partir dels resultats del Registre de Càncer de Tarragona de la Fundació Lliga per a la Investigació i Prevenció del Càncer, del Registre de Mortalitat de Catalunya del Departament de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya i del Registro Nacional de Tumores Infantiles de la Sociedad Española de Oncología Pediátrica.